LA NECESSÀRIA REPRESENTACIÓ PROCESSAL DELS IGNORATS HEREUS O L’HERÈNCIA JACENT EN UN PROCEDIMENT JUDICIAL A EFECTES REGISTRALS

 

La problemàtica de les inscripcions registrals en els processos seguits contra ignorats hereus o herències jacents

 

M’agradaria fer referència a una problemàtica que té conseqüències pràctiques pel que fa l’execució de les sentències i resolucions en les quals s’hi ha vist implicada una herència jacent o els ignorats hereus del causant, respecte la seva representació en un procés judicial.

Aquests casos es donen quan un tercer vol fer valdre determinat dret i es troba amb un bé el qual era propietat d’una persona que ja ha mort, doncs bé, aquest tercer ha d’interposar una acció contra l’herència jacent del causant, perquè aquesta encara no ha estat acceptada pels cridats a la successió o bé, també es dóna el cas de què es desconeix quins són els hereus del causant, que és quan ens referim a “els ignorats hereus”.

Em remeto a la doctrina de la DGRN des de la Resolució de 27 d’octubre de 2003, seguida ininterrompudament per altres posteriors. A la pràctica, però, se segueixen presentant demandes i obtenint sentències de condemna contra l’herència jacent, declarada en rebel·lia el que, si bé es pot admetre, per tenir capacitat per ser part, planteja problemes d’execució, atès que els béns no estaran a nom de l’herència jacent i els registradors, amb el suport de la Direcció General dels Registres i del Notariat en diverses resolucions a partir de l’esmentada, deneguen la inscripció de l’auto que despatxa execució contra l’herència jacent en un procés en el qual no ha estat representada per un administrador o nomenant un defensor judicial, en el cas de què no existeixi administrador, en aquest cas, habitualment, el nomenament d’un defensor o administrador judicial per a representar l’herència jacent o els ignorats hereus, ha de sol·licitar-se a instància de part. De totes maneres aquesta postura de la DGRN ha estat criticada per entendre que és poc respectuosa amb els interessos dels creditors –quan n’hi ha– als quals la llei no reconeix la possibilitat d’exigir el nomenament d’un administrador. En aquest sentit cal destacar, Ocaña Rodríguez, “Dret successori i dret de crèdit. Una difícil confluència”, dins Consell General del Poder Judicial, Reflexions sobre matèries de Dret successori en la societat del segle XXI, Álvarez García i Zubiri de Salinas, directors, Madrid, 2008.

Cal dir que la jurisprudència i les resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat, entenen que no es pot considerar l’herència jacent com a persona jurídica però sí que se li atorga transitòriament una consideració unitària per a poder-li donar entitat jurídica i pugui tenir capacitat processal i ser representada (cfr. Arts. 6.4 i 7.5 de la LEC).

 

Destaco:

Sentències del Tribunal Constitucional: 109/1999, de 14 de juny i 185/2001, de 17 de setembre;

Sentències del Tribunal Suprem, Sala Primera: de 12-03-1987, 7-04-1992, 27-12-1994, 11-04-2000, 7-07-2005 i 12-06-2008;

Resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat: 22 de gener de 2003; 25 de juny de 2005; 24 de febrer, 5 de juliol i 18 de novembre de 2006; 21 de febrer de 2007; 9 de juny de 2009; 27 de juliol de 2010; 10 i 22 de gener, 3 de maig, 9 i 11 de juliol, 8 de setembre, 3 i 5 d’octubre de 2011; 23 d’octubre de 2012; i 4 d’abril i 9 de maig de 2013.

 

Així mateix la Direcció General dels Registres i del Notariat (DGRN) en varies de les seves resolucions analitza l’abast de la qualificació registral en els documents judicials. Tot i que la funció jurisdiccional correspon en exclusiva als jutges i tribunals i els registradors han de complir les resolucions judicials executables, també han de vetllar perquè el titular registral tingui el tracte degut en el procediment, en aplicació del principi constitucional de protecció jurisdiccional dels drets i d’interdicció de la indefensió processal.

 

Per aquest motiu, solament a efectes de la seva inscripció en el Registre de la Propietat, ha de qualificar si el titular registral ha pres part en el procediment o si, almenys, ha tingut legalment la possibilitat d’intervenció en el procediment determinant de l’assentament, per haver estat emplaçat, amb independència del mode o garanties de les citacions practicades en les actuacions, doncs, de no ésser així, hi hauria una incongruència entre resolució i procediment, que és matèria qualificable.

La DGRN considera que el nomenament d’un defensor judicial s’ha de limitar a aquells casos en què la crida als ignorats hereus sigui purament genèrica i obviar-se quan dels documents presentats resulti que el Jutge ha considerat suficient la legitimació passiva de l’herència jacent.

El Col·legi de Registradors de la Propietat va formular consulta vinculant sobre emplaçament i personació de l’herència jacent com a demandada en procediments judicials i sobre si és necessari o no el nomenament d’un defensor judicial que representi i defensi els seus interessos, atès que va fer palesa una discrepància entre els postulats interpretatius defensats per la DGRN i les resolucions judicials recaigudes en judicis verbals contra la qualificació de registradors, entenent que la doctrina jurisprudencial més recent considera que «l’àmbit de qualificació del registrador en relació amb els documents expedits per l’autoritat judicial no abastaria l’examen de l’adequació a la Llei del tràmit d’emplaçament de l’herència com a demandada, tràmit processal que escapa a la valoració de la congruència del mandat amb el procediment o judici en què s’hagi dictat» (Resolució de 3 d’octubre de 2011, de la Direcció General dels Registres i del Notariat, sobre emplaçament i personació de l’herència jacent a efectes de practicar assentament registrals en procediments judicials contra aquesta).

 

El Centre Directiu de la DGRN reprodueix el que considera reiteració de la seva doctrina, ratificada pel Tribunal Suprem:

  • Vetllar pel principi constitucional de protecció jurisdiccional dels drets i d’interdicció de la indefensió processal, que limita els efectes de la cosa jutjada a qui hagin estat part en el procediment.
  • El principi registral de tracte successiu, molt relacionat amb l’anterior, impedeix donar cabuda en el Registre a resolucions judicials que poguessin comportar una indefensió processal patent del titular registral, determinant l’art. 100 del Reglament Hipotecari el seu àmbit de qualificació.
  • Perquè sigui inscriptible el títol, el titular registral afectat, quan no consti el seu consentiment autèntic, almenys ha de resultar que ha estat part o ha tingut la possibilitat d’intervenció, en el procediment determinant de l’assentament.
  • El registrador no pot qualificar la legitimació passiva des del punt de vista processal, ni tampoc els tràmits seguits en el procediment judicial, però sí que ha de qualificar el fet que qui apareix protegit pel Registre hagi estat emplaçat de forma legal en el procediment.

 

Respecte l’herència jacent, inicialment la DGRN va tenir un criteri més rígid exigint el nomenament judicial d’un administrador de l’herència jacent, en procediments judicials seguits contra hereus indeterminats del titular registral. Posteriorment ha aclarit, per adaptar-se a la jurisprudència, que l’exigència de nomenar un defensor judicial de l’herència jacent s’ha de limitar a aquells casos en què la crida als hereus indeterminats sigui purament genèrica, el registrador podrà suspendre la inscripció per falta de tracte successiu quan no hagi verificat aquest nomenament. En canvi, no es considerarà defecte quan la demanda s’hagi dirigit contra persones determinades, com a possibles hereus.

 

Per tant, es pot determinar que,

  • L’emplaçament en la persona d’un administrador o defensor judicial dels ignorats hereus o l’herència jacent complirà amb el tracte successiu.
  • Serà requisit inexcusable tal emplaçament quan la crida sigui genèrica, dirigint la demanda contra hereus ignorats.
  • No serà necessari tal emplaçament quan s’hagi demandat a un possible hereu que pugui actuar en el procés en nom dels absents o desconeguts.

 

La Resolució de 12 de juliol de 2013, de la DGRN, en el recurs interposat contra la nota de qualificació emesa per la registradora de la propietat de Roses núm. 2, per la que es suspèn un manament judicial pel que s’ordena la inscripció de la declaració de domini per usucapió de la meitat indivisa d’una finca, diu:

    1. “(…)Se vuelve a plantear en este expediente si es inscribible la ejecutoria de una sentencia firme dictada en procedimiento declarativo seguido contra herederos indeterminados del titular registral”.
    2. “Es doctrina reiterada de esta Dirección General que el principio constitucional de protección jurisdiccional de los derechos y de interdicción de la indefensión procesal, limita los efectos de la cosa juzgada a quienes hayan sido parte en el procedimiento. En este sentido, el principio registral de tracto sucesivo (…) impide dar cabida en el Registro a resoluciones judiciales que pudieran entrañar una indefensión procesal patente del titular registral. Esta es la razón por la cual, el artículo 100 del Reglamento Hipotecario (en consonancia con el artículo 18 de la Ley Hipotecaria) extiende la calificación registral frente a actuaciones judiciales a la competencia del juez o Tribunal, la adecuación o congruencia de su resolución con el procedimiento o juicio en que se hubiere dictado, a las formalidades extrínsecas del documento presentado y a los obstáculos que surjan del Registro, todo ello limitado a los exclusivos efectos de la inscripción. Ese principio de interdicción de la indefensión procesal exige que el titular registral afectado por el acto inscribible, cuando no conste su consentimiento auténtico, haya sido parte o haya tenido, al menos, la posibilidad de intervención en el procedimiento determinante del asiento. Así se explica que, aunque no sea incumbencia del registrador calificar la personalidad de la parte actora ni la legitimación pasiva desde el punto de vista procesal apreciada por el juzgador ni tampoco la cumplimentación de los trámites seguidos en el procedimiento judicial, su calificación de actuaciones judiciales sí debe alcanzar, en todo caso, al hecho de que quien aparece protegido por el Registro haya sido emplazado de forma legal en el procedimiento. Por lo tanto, entiende este Centro Directivo que la calificación por los registradores del cumplimiento del tracto sucesivo no supone apreciar una eventual tramitación defectuosa (que no compete al registrador determinar), sino un obstáculo del Registro derivado del tracto sucesivo, conforme a los artículos 18.1 y 20 de la Ley Hipotecaria, 100 de su Reglamento y 522.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil (…).
    3. En cuanto a la aplicación de esta doctrina en el ámbito de la herencia yacente, es cierto que este Centro Directivo había exigido, para poder considerar cumplimentado el tracto sucesivo (cfr. artículos 20 de la Ley Hipotecaria y 166.1 del Reglamento Hipotecario, por analogía), el nombramiento judicial de un administrador de la herencia yacente en procedimientos judiciales seguidos contra herederos indeterminados del titular registral. Y se había justificado esta exigencia precisamente en que el registrador debe señalar como defecto que impide la inscripción la falta de intervención en el procedimiento del titular registral, ya que lo contrario le originaría indefensión, con vulneración del derecho constitucional a la tutela judicial efectiva (cfr. artículo 24 de la Constitución). Con posterioridad se ha aclarado, para adecuar esa doctrina a los pronunciamientos jurisprudenciales en la materia (véase las Resoluciones de 27 de julio de 2010 y 10 de enero de 2011), que la exigencia de nombramiento de un defensor judicial de la herencia yacente no debe convertirse en una exigencia formal excesivamente gravosa, de manera que la suspensión de la inscripción por falta de tracto sucesivo cuando no se haya verificado tal nombramiento, y por ende no se haya dirigido contra él la demanda, debe limitarse a aquellos casos en que el llamamiento a los herederos indeterminados es puramente genérico, y obviarse cuando la demanda se ha dirigido contra personas determinadas como posibles herederos, y siempre que de los documentos presentados resulte que el juez ha considerado suficiente la legitimación pasiva de la herencia yacente.
    4. No se cumplen estos requisitos en el presente caso. Se trata de una demanda dirigida contra herederos indeterminados del titular registral en la que éste no ha sido emplazado personalmente (…) ni se ha demandado a un posible heredero del titular registral. Por lo que el nombramiento de un defensor de la herencia yacente se hace requisito necesario para la inscripción de la sentencia en el Registro de la Propiedad. (…)”

 

En aquest sentit cal destacar, Pardo Muñoz, F. J. (2011). Eficacia registral de las resoluciones judiciales dictadas en procesos civiles seguidos contra la herencia yacente, comunidad hereditaria o herederos desconocidos, ignorados o inciertos de una persona fallecida. RRDGRN de 19 de agosto de 2010 y 10 de enero. Madrid: Fundación Registral. Colegio de Registradores de la Propiedad y Mercantiles de España (Cuadernos de Derecho Registral).

Per últim, s’ha de tenir en compte que actualment a la pràctica, d’acord amb l’art. 8.2 de la LEC, el Ministeri Fiscal podrà assumir la defensa i representació de l’herència jacent o dels ignorats hereus mentre no es nomeni un administrador o defensor judicial, no obstant, a vegades aquesta representació per part del Ministeri Fiscal no s’accepta i s’ha d’esperar a què el jutge o tribunal competent nomeni un administrador o defensor judicial.

Maria de Montserrat Romaguera i Edo
Advocada,
Membre de l’Associació Catalana d’Especialistes en Dret de Successions

Publicat a la revista Immoscòpia, febrer de 2016